asasdasdasd

Pàg.63/ex.2 En el primer paràgraf, Aristòtil explica el motiu pel qual va aparèixer la teoria de les idees platònica. Explica’l tu amb les teves paraules recordant el que vam veure en la unitat sobre Plató.

La raó per la que Plató va idear la teoria de les idees va ser per resoldre el problema del canvi plantejat per les definicions de la realitat fetes per Parmènides i Heraclit. Segons Heraclit totes les coses flueixen, hi ha d’haver una part de la realitat que es mantingui estàtica i no canviï per tal de poder-la estudiar i conèixer realment, ja que no és possible obtenir coneixement d’una cosa que està en canvi constant. Per aquesta raó, Plató va convertir l’Ésser de Parmènides en el món de les idees i va afirmar que la realitat d’Heraclit existia, sí, però que no era res més que una còpia d’una realitat superior, molt més concreta i ordenada que no pas ella, transformant-la així en el món de les coses.

Pàg.63/ex.3 Quina diferència estableix el text entre la posició socràtica i la platònica?

El text estableix una diferència clau entre la posició socràtica i la platònica.

Aristòtil enuncia que Sòcrates només volia trobar les definicions que feien d’una cosa el que era, l’essència o forma, com ell en diria, però que no les separava de les coses.

Plató en canvi, va duplicar la complexitat del problema de la realitat, des del punt de vista d’Aristòtil, afegint-hi un altre món que era l’habitatge de, tan sols, les definicions universals a les que va canviar el nom i anomenar Idees. Per el mestre d’Aristòtil, les Idees no només habitaven un món a part sinó que, a més, eren trascendents, és a dir, existien per elles mateixes sense necessitat de la matèria.

Aristòtil adopta una postura bastant més a prop de la de Sòcrates en aquest sentit i afirma que les formes i la substància no estan separades, és més, es necessiten l’una a l’altra per tal d’existir.

Pàg.63/ex.4 Explica les crítiques d’Aristòtil a les teories platòniques a l’últim paràgraf.

Aristòtil, en aquest paràgraf, fa una crítica molt dura de les teories del seu mestre. Segons el deixeble de Plató, la teoria de les Idees no té lògica i, a més, presenta molts problemes a l’hora d’entendre-la perfectament.

Per començar, i com a més gran dificultat presentada per la teoria platònica, Aristòtil es pregunta quina és la manera en què les Idees contribueixen en les coses materials, és a dir, com poden les Formes, que no s’han relacionat mai amb la matèria i que, a més, habiten un altre món i no causen cap canvi o moviment en la substància, contribuir en els éssers sensibles?

Una altra crítica és que les Idees no poden explicar l’existència de les coses, ja que no són en elles, ni tampoc ajudar en la ciència de la resta de les coses. Per què han d’existir dos móns si amb un de perfecte n’hi hauria prou?

I l’última crítica que li fa al seu mestre Aristòtil és que els objectes materials no poden venir ‘de’ les Idees de cap manera, ja que aquest ‘de’ implicaria que les Idees tenen alguna cosa a veure amb la seva existència i això, com hem vist en el paràgraf anterior, no és cert.

Pàg.63/ex.3 Quin és segons el text el fonament de la ciutat? Compara aquesta idea amb la de Plató.

Segons aquest text el fonament de la ciutat és la mateixa naturalesa humana, la paraula que l’ésser humà és l’únic capaç de produir, que uneix i és capaç d’explicar el que l’home percep, com ara el que és bo o dolent, just o injust, i unir-ho en un cúmul de valors que crea la família i la ciutat.

Per Plató, en canvi, el que fonamenta la ciutat és la seva organització, el fet que cadascú ocupi el lloc que li pertoca i, així, s’aconsegueixi la justícia dins la ciutat.

Filo TT___TT

Pàg.36/ex.1 Relaciona la teoria del coneixement de Plató amb la seva antropologia i la seva metafísica.

Plató afirma que el coneixement és innat, per entendre aquesta afirmació hem de remuntar-nos a la manera en què el filòsof explica la naturalesa humana i, abans d’això, l’organització de la realitat.
Per el deixeble de Sòcrates, la realitat està estructurada en dos nivells o ‘móns’, que a la vegada estan dividits en dues parts cadascun. El món de les coses, o món visible o sensible, és aquell que podem conèixer amb els sentits. Un món el coneixement del qual desemboca en simple opinió (o Doxa) que, tal i com els seus components es divideixen en imitacions i objectes materials, es parteix en imaginació i creences. El món de les Idees, o món intel•ligible o invisible, és el que hem de ‘descobrir’ a través de la raó (mitjançant la dialèctica o la reminiscència), del qual obtenim coneixement científic i que està dividit en objectes matemàtics, pels quals s’utilitza en raonament discursiu (Dianoia) , i les pròpies Idees, que són el model dels objectes materials i es coneixen a través del coneixement intuïtiu o dialèctic (Nous).
Plató relaciona dualitat de la realitat amb la natura humana dient que tot ésser humà té dues parts: el cos i l’ànima. El cos és una ‘presó’ material que, accidentalment, reté l’ànima, que és la part de nosaltres que ha ‘viscut’ al món de les Idees (i, per tant, les ha vist) i que desitja tornar-hi.
Si acceptem l’explicació platònica que l’ànima és immortal i que ja existeix abans de quedar atrapada al cos, llavors és lògic pensar que aquesta ànima ja coneixerà tot el que existeix, és més, que en sabrà moltes més coses que les que puguem arribar a esbrinar amb els sentits, ja que, abans de ser empresonada, ha conviscut amb les Formes a qui la matèria intenta imitar. Així, i tenint en compte el problema del canvi plantejat per Heraclit i Parmènides, arribem a la conclusió que el coneixement és innat; és a dir, tot el que ‘aprenem’ mentre som vius, mentre la nostra ànima segueix lligada al nostre cos, no és res més que una cosa que ja sabíem, que havíem après de la font mateixa d’aquest coneixement, abans de néixer, per tant, no és altra cosa que un record.

Pàg.36/ex.2 Quina relació existeix entre les dues vies per arribar al coneixement, és a dir, la via eròtica i la via dialèctica? Per què diu Plató que només uns pocs poden arribar a recórrer fins al final aquest camí?

La via eròtica i la via dialèctica són complementàries. L’amor per els objectes materials pot despertar en nosaltres anhels que ens facin desitjar tornar a veure l’original, la Idea que l’ha inspirat, a través de la via eròtica hem d’aprofitar aquest amor per passar els diferents escalons i arribar a un punt on sigui necessària la raó per consolidar l’anhel desvetllat, és a dir, el punt on comença la via dialèctica. Quan emprenem el camí dialèctic, hem d’anar abstraient i relacionant Idees fins que arribem a la més general de totes, la del Bé; i tot això només amb la raó.
Plató diu que només uns pocs poden arribar a recórrer el camí fins al final perquè hi ha ànimes a qui la substància té més atrapades i en les qui, per tant, l’amor al que és material no despertarà un anhel que l’insti a voler descobrir les Formes que s’amaguen darrere la matèria.

Pàg.36/ex.3 Quin valor atribueix Plató al coneixement sensible? I al coneixement racional? Quin dels dos pot ser considerat com un coneixement científic, veritable? Extreu les conseqüències que es deriven d’aquesta concepció del coneixement i de la ciència.

Plató atribueix al coneixement sensible el valor de ser només una pura opinió, com ell diu, l’única cosa que es pot tenir del món sensible és doxa (opinió) i, en el millor dels casos, una opinió raonable, que, tot i ser correcta, no sabrem per què ho és.
El coneixement racional és coneixement veritable. Obtingut del món intel•ligible, el coneixement racional es pot anomenar també ciència, i només el poden obtenir els que són capaços d’abstreure’s i elevar-se per sobre del món material i accedir al grau suprem de la realitat, el món de les Idees.
Aprofundint en aquestes concepcions del coneixement i la ciència, arribem a la conclusió que només podem obtenir veritable coneixement partint del món de les Idees, ja que el món de les coses canvia tant constantment que és impossible que l’arribem a entendre completament, ja que, quan comprenem una cosa, aquesta ja ha canviat. A partir d’això s’arriba també a una conseqüència important, només uns pocs elegits, els que hagin arribat a veure el món cognoscible, poden ser anomenats científics o ‘savis’, ja que són els únics que han pogut estudiar el que és real i no una simple còpia.