Drames Rurals - Víctor Català

"Oh tu, l'escaienta damisel·la ciutadana, de posat senyorívol, la de cos esllanguit i rostre pàl·lid, la d'ulls somniadors i llavis tristos! Oh tu, el lliri d'ombra que un raig de sol d'estiu mustigaria, perdona'm a mi, el pobre pelegrí de la terra aspra, que duu sobre la túnica la pols dels viaranys, dormits en les planúries soleiades, i que palpa amb la guaspa del bordó tot lo que troba en terra, recollint pedruscalls i flors boscanes per ensenyar-ho als homes així que és en un poblat; perdona'm, oh tu, damisel·la ciutadana!, si per encert cau en tes mans de nacre, anèmiques i gràcils, aquest llibrot feixuc; perdona'm i deixa'l de seguida, puix no s'és fet per tu: s'és fet per a altres mans més coratjoses i per gustos més rúfols. Per tu els colors que té són passa crusos les ratlles massa negres: hi manquen mitges tintes, matisos esblaimats i corbes gracioses com espirals de fum d'un pebeter."

Prec, Drames Rurals, Víctor Català

Filo. Tasca 1. pag.22/ex4

Pàg.22/ex.4 Compara la concepció socràtica del bé exposada en aquest text de Plató amb una altra concepció del bé treta de la història del pensament.
En aquest text de Plató, s’exposa la concepció socràtica del bé, altrament anomenada intel•lectualisme moral. Per Sòcrates, el bé és el fi últim de tots els éssers humans, ja que és l’única porta que ens pot dur a la felicitat. Per aquesta mateixa raó, no hi ha home que no faci el bé si sap què és i que és possible, cosa que el porta a la conclusió que qui no fa el bé és per falta de coneixements, dit d’una altra manera: ignorància.
Una altra idea del bé amb què podríem comparar la concepció socràtica és la dels sofistes. Aquests adopten una postura respecte a la realitat del bé anomenada convencionalisme. El convencionalisme consisteix en afirmar, que el que és bo és el que ha estat acordat prèviament per un grup de persones, aquesta decisió influeix en el comportament de l’home on, per altra banda, també hi actuen les lleis imposades per la natura. Per tant, el bé deixa de ser un valor universal, tal i com és en la filosofia socràtica, i passa a ser un simple acord.
Aquestes dues maneres de veure l’ètica tenen moltes diferències entre elles, com ara l’oposició entre la concepció veritable i única del bé en Sòcrates i la idea sofista de l’acord com a forma canviant de veritat, o bé la manera d’arribar a aquest bé: segons Sòcrates, creador de la maièutica, tothom hi podia arribar si se l’ajudava una mica, ja que tothom coneixia el bé en el fons; segons els sofistes, qui sabés pronunciar els discursos més convincents era qui posseïa la opinió considerada veritat en aquell moment, per tal com els seus arguments passarien per sobre dels dels altres i els convencerien que la seva opció era la millor.
Ara bé, l’ètica socràtica i la sofística tenen també un punt en comú: totes dues coincideixen en afirmar que l’areté (la virtut) no és heretada, sinó que tothom pot arribar al bé, ja sigui, segons Sòcrates, a través de ‘purificar’ i polir les pròpies opinions per tal d’arribar a la realment veritable, o bé, tal i com deien els sofistes, convencent els altres que la millor opció és la que defensa.